Dues paraules:
M'agrada la sana obscenitat
dels valencians,
m'agrada la seva horta i encara més
l'apologia dels seus magnífics productes
convertits en símbols eròtics, m'agraden
les seves festes paganes i admiro la
manca de misticisme que els fa ser els més
mediterranis de les Espanyes, disfruto de
la seva parla plena de teatralitat
i m'agradaria viure no pas "nord enllà",
com deia el poeta, sinó tot el contrari,
dessota l'Ebre on els artistes són encara
els artesans.
Per això he fet aquest espectacle.
Per entendre'l no calen explicacions ni
més justificacions.
En conclusió, com diu Bernat i Baldoví:
"Qui no vullga pols, que no vacha a la era."
Albert Boadella
diumenge, 19 d’agost del 2007
Sobre "Abu Bakr al-Balagi"
Abu Bakr al-Balagi - (m. c. 1132-1133)
Fill del noble Bassar de Balaga (Balaguer), pertanyia a l'estament aristocràtic d'aquesta ciutat. Amb Ibn Jalaf al-Laridi, va donar impuls i glòria al cercle de poetes dels Escollits de la Lluna Vermella. “La seva coixera –llegim al Kitab– era tan aguda com el do natural d'un rostre que feia somiar a tot aquell que el mirava. Ell, però, fugia tant de la lloança com de la burla fàcils, sabedor que no hi ha més alta noblesa que la que dicta l'ànima, major bellesa que la dels versos i millor espasa que aquella que desembeina la paraula” (Ibn al-Tubbi). Era partidari de la via ascètida dels Escollits, la qual cosa, en un primer moment, li va causar alguns enfrontaments amb Ibn Jalaf, més decantat cap a la poesia cortesana. A Abu Bakr es deu la creació de la vestimenta amb què es distingia els Escollits –una lleugera i senzilla túnica (la zihara) de color blanc, i el turbant, també blanc, amb una lluna vermella brodada– i els principis programàtics del cercle poètic. No ens han arribat tots, aquests principis, però gràcies a Ibn al-Tubbi en coneixem alguns de prou definitoris. Llegim al Llibre de La Frontera:
A Abu Bakr al-Balagi devem els judicis doctrinals del Llibre dels Escollits, els quals es resumeixen en la guia de cinc braços.
El primer: “Fes del teu pensament i de la teva paraula un exercici perfecte de doma, on cavall i genet siguin una sola cosa.”
El segon: “La poesia es compra, però un Escollit no es ven.”
El tercer: “No visitis la poesia massa sovint, perquè acabaràs com en la brega d'amor, cansant-la i cansant-te, el misteri és enemic irreconciliable de la repetició.”
El quart: “No confonguis la realitat de les coses amb la poesia. Una futilitat rimada és doblement condemnable.”
I el cinquè: “L'or de l'esperit és fill d'un cor sincer i d'una ambició resignada.”
Els últims anys de la seva vida els va passar a València, al costat del seu inseparable amic Ibn Jalaf al-Laridi. Sembla que la mort sobtada d'aquest va causar en Abu Bakr, sobrenomenat “El Taciturn”, una malenconia incurable. Una nit de lluna minvant va decidir alleugerir la seva pena nedant mar endins. Però no hi va haver camí de retorn. Tot València el va plorar commoguda. Durant molt de temps, l'esperit d'El Taciturn va seguir ancorat dins els cors amatents de la Xàrquia, “i no són pocs els pescadors del l'albufera –ens diu Ibn al-Tubbi– que creuen haver vist de nit el seu cos vagant entre les aigües.
Pel seu lirisme refinat i suggerdor, molt proper de l'escola d'Ibn Khafaja, el poema “Lleida la Llunyana” –que parafraseja quasi literalment l'estrofa XXIV del Meghaduta del poeta hindú Kalidasa– passa per la seva millor composició i alhora constitueix un homenatge emocionat a la pàtria enyorada. Els altres dos poemes recollits pel Kitab incideixen en la vena laudatòria i obertament eròtica d'Abu Bakr al-Balagi. “El foc dels seus versos –afegeix Ibn al-Tubbi– il·lumina en la nit dels temps una de les pàgines més belles de la història literària del La Frontera Extrema.”
Jaume Pont
Fill del noble Bassar de Balaga (Balaguer), pertanyia a l'estament aristocràtic d'aquesta ciutat. Amb Ibn Jalaf al-Laridi, va donar impuls i glòria al cercle de poetes dels Escollits de la Lluna Vermella. “La seva coixera –llegim al Kitab– era tan aguda com el do natural d'un rostre que feia somiar a tot aquell que el mirava. Ell, però, fugia tant de la lloança com de la burla fàcils, sabedor que no hi ha més alta noblesa que la que dicta l'ànima, major bellesa que la dels versos i millor espasa que aquella que desembeina la paraula” (Ibn al-Tubbi). Era partidari de la via ascètida dels Escollits, la qual cosa, en un primer moment, li va causar alguns enfrontaments amb Ibn Jalaf, més decantat cap a la poesia cortesana. A Abu Bakr es deu la creació de la vestimenta amb què es distingia els Escollits –una lleugera i senzilla túnica (la zihara) de color blanc, i el turbant, també blanc, amb una lluna vermella brodada– i els principis programàtics del cercle poètic. No ens han arribat tots, aquests principis, però gràcies a Ibn al-Tubbi en coneixem alguns de prou definitoris. Llegim al Llibre de La Frontera:
A Abu Bakr al-Balagi devem els judicis doctrinals del Llibre dels Escollits, els quals es resumeixen en la guia de cinc braços.
El primer: “Fes del teu pensament i de la teva paraula un exercici perfecte de doma, on cavall i genet siguin una sola cosa.”
El segon: “La poesia es compra, però un Escollit no es ven.”
El tercer: “No visitis la poesia massa sovint, perquè acabaràs com en la brega d'amor, cansant-la i cansant-te, el misteri és enemic irreconciliable de la repetició.”
El quart: “No confonguis la realitat de les coses amb la poesia. Una futilitat rimada és doblement condemnable.”
I el cinquè: “L'or de l'esperit és fill d'un cor sincer i d'una ambició resignada.”
Els últims anys de la seva vida els va passar a València, al costat del seu inseparable amic Ibn Jalaf al-Laridi. Sembla que la mort sobtada d'aquest va causar en Abu Bakr, sobrenomenat “El Taciturn”, una malenconia incurable. Una nit de lluna minvant va decidir alleugerir la seva pena nedant mar endins. Però no hi va haver camí de retorn. Tot València el va plorar commoguda. Durant molt de temps, l'esperit d'El Taciturn va seguir ancorat dins els cors amatents de la Xàrquia, “i no són pocs els pescadors del l'albufera –ens diu Ibn al-Tubbi– que creuen haver vist de nit el seu cos vagant entre les aigües.
Pel seu lirisme refinat i suggerdor, molt proper de l'escola d'Ibn Khafaja, el poema “Lleida la Llunyana” –que parafraseja quasi literalment l'estrofa XXIV del Meghaduta del poeta hindú Kalidasa– passa per la seva millor composició i alhora constitueix un homenatge emocionat a la pàtria enyorada. Els altres dos poemes recollits pel Kitab incideixen en la vena laudatòria i obertament eròtica d'Abu Bakr al-Balagi. “El foc dels seus versos –afegeix Ibn al-Tubbi– il·lumina en la nit dels temps una de les pàgines més belles de la història literària del La Frontera Extrema.”
Jaume Pont
dijous, 16 d’agost del 2007
Ibn Amîra d'Alzira
EPÍSTOLA A UN AMIC A PROPÒSIT DE L'OCUPACIÓ DE VALÈNCIA PER JAUME I
Què tens als ulls que no paren de plorar?
Què té el teu cor que ja no troba assossec?
Pateixes la ferida d'una bella que ha partit?
És la joventut perduda que et torna com un miratge?
O és el temps que ha dut colors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
Què en faran, dels monuments, aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius
que a les nits totes tenien un dolç perfum de narcís.
Ibn Amîra d'Alzira (1186-1259)
[Trad. Josep Piera 1983, 75]
Què tens als ulls que no paren de plorar?
Què té el teu cor que ja no troba assossec?
Pateixes la ferida d'una bella que ha partit?
És la joventut perduda que et torna com un miratge?
O és el temps que ha dut colors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
Què en faran, dels monuments, aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius
que a les nits totes tenien un dolç perfum de narcís.
Ibn Amîra d'Alzira (1186-1259)
[Trad. Josep Piera 1983, 75]
Ibn Khafaja
Dolç és el riu, dolça és la salivaolorosa dels llavis de l'amant. El zèfir
arrossega mandrós la humida cua.
Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l'enamore, aquest verger
on la camamil·la és el somrís,
la murta els rínxols i la viola una piga.
* * *
Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és a ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.
* * *
El tall de les espases ha tacat
de sang ma casa i la seua horta.
Amb sofre i foc li han socarrat la cara.
Qui et mira vessa planys i queda mut!
Has vist fugir de colp els habitants,
València meua, terra desgraciada;
els monuments, enderrocs del destí,
com tu, ciutat, s'afonen i s'esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis
senyors que amb goig i estima la poblaren:
tu ja no ets tu, València, no ets tu;
ja no hi ha cases a les teues cases.
* * *
ESCENA D'AMOR
Amb llambrecs de gasela
i el coll -quin coll! - talment del cèrvol blanc;
els seus llavis rojos com el vi roig;
i les dents -ah, les dents!- quina bromera.
Com els estels, lluents, entrellacen la lluna,
d'embriaguesa llanguia dins la túnica d'or.
La mà d'amor ens visità en la nit,
vestit d'abraçades que l'aurora esgarrava.
Ibn Khafaja d'Alzira (1058-1138)
(Trad. Josep Piera)
dimecres, 15 d’agost del 2007
Al-Waqqaixí
Ai València, València! Quants turments
t'acoren fins a l'extrem de la mort.
Si Déu agracia cap lloc, siga el teu,
València. Vas ser noble i vas ser alegre
i a recer teu gaudíem del plaer.
Si és Déu qui vol, però, que tot en tu
vaja a perdre, pels teus pecats serà,
pels teus atreviments, ciutat superba.
El teu riu net, les teues sèquies clares,
dels quals tant, i tan bon profit en treies,
s'han tornat bruts de fang, d'un tèrbol roig.
Les hortes fèrtils, els bancals en flor,
alegria de la gent, ara són erms.
El teu terme, del qual senyora et sabies,
cremat pel foc està i sols hi ha fums.
A la teua malaltia no troba
remei cap metge. València meua,
València, jo no vull veure't morir.
Al-Waqqaixí
t'acoren fins a l'extrem de la mort.
Si Déu agracia cap lloc, siga el teu,
València. Vas ser noble i vas ser alegre
i a recer teu gaudíem del plaer.
Si és Déu qui vol, però, que tot en tu
vaja a perdre, pels teus pecats serà,
pels teus atreviments, ciutat superba.
El teu riu net, les teues sèquies clares,
dels quals tant, i tan bon profit en treies,
s'han tornat bruts de fang, d'un tèrbol roig.
Les hortes fèrtils, els bancals en flor,
alegria de la gent, ara són erms.
El teu terme, del qual senyora et sabies,
cremat pel foc està i sols hi ha fums.
A la teua malaltia no troba
remei cap metge. València meua,
València, jo no vull veure't morir.
Al-Waqqaixí
Declaració d'intencions
Aquest espai tracta de representar, d'incloure, quantes referències literàries ha suscitat la ciutat de València al llarg dels segles, del temps... la finalitat seria crear futures rutes literàries per crear una imatge de la ciutat diferent, no només de l'especulació sinó de la creació i la bellesa... els textos poden estar en qualsevol llengua, perquè els visitants també ho han sigut, de nacionalitats distintes... és un espai obert on tota aportació farà paret, necessària! benvinguts doncs a casa vostra!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)