dijous, 16 d’agost de 2007

Ibn Khafaja

Dolç és el riu, dolça és la saliva


olorosa dels llavis de l'amant. El zèfir
arrossega mandrós la humida cua.
Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l'enamore, aquest verger
on la camamil·la és el somrís,
la murta els rínxols i la viola una piga.




* * *





Valencians, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és a ca vostra.
De donar-me a triar, meu el faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.
Del paradís al foc no s’hi va mai.









* * *
El tall de les espases ha tacat
de sang ma casa i la seua horta.
Amb sofre i foc li han socarrat la cara.
Qui et mira vessa planys i queda mut!
Has vist fugir de colp els habitants,
València meua, terra desgraciada;
els monuments, enderrocs del destí,
com tu, ciutat, s'afonen i s'esborren.
Ara, jo em sent recitant per als savis
senyors que amb goig i estima la poblaren:
tu ja no ets tu, València, no ets tu;
ja no hi ha cases a les teues cases.


* * *

ESCENA D'AMOR

Amb llambrecs de gasela
i el coll -quin coll! - talment del cèrvol blanc;
els seus llavis rojos com el vi roig;
i les dents -ah, les dents!- quina bromera.

Com els estels, lluents, entrellacen la lluna,
d'embriaguesa llanguia dins la túnica d'or.

La mà d'amor ens visità en la nit,
vestit d'abraçades que l'aurora esgarrava.


Ibn Khafaja d'Alzira (1058-1138)

(Trad. Josep Piera)

Cap comentari: