Ai València, València! Quants turments
t'acoren fins a l'extrem de la mort.
Si Déu agracia cap lloc, siga el teu,
València. Vas ser noble i vas ser alegre
i a recer teu gaudíem del plaer.
Si és Déu qui vol, però, que tot en tu
vaja a perdre, pels teus pecats serà,
pels teus atreviments, ciutat superba.
El teu riu net, les teues sèquies clares,
dels quals tant, i tan bon profit en treies,
s'han tornat bruts de fang, d'un tèrbol roig.
Les hortes fèrtils, els bancals en flor,
alegria de la gent, ara són erms.
El teu terme, del qual senyora et sabies,
cremat pel foc està i sols hi ha fums.
A la teua malaltia no troba
remei cap metge. València meua,
València, jo no vull veure't morir.
Al-Waqqaixí
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada