diumenge, 19 d’agost de 2007

Sobre "Abu Bakr al-Balagi"

Abu Bakr al-Balagi - (m. c. 1132-1133)

Fill del noble Bassar de Balaga (Balaguer), pertanyia a l'estament aristocràtic d'aquesta ciutat. Amb Ibn Jalaf al-Laridi, va donar impuls i glòria al cercle de poetes dels Escollits de la Lluna Vermella. “La seva coixera –llegim al Kitab– era tan aguda com el do natural d'un rostre que feia somiar a tot aquell que el mirava. Ell, però, fugia tant de la lloança com de la burla fàcils, sabedor que no hi ha més alta noblesa que la que dicta l'ànima, major bellesa que la dels versos i millor espasa que aquella que desembeina la paraula” (Ibn al-Tubbi). Era partidari de la via ascètida dels Escollits, la qual cosa, en un primer moment, li va causar alguns enfrontaments amb Ibn Jalaf, més decantat cap a la poesia cortesana. A Abu Bakr es deu la creació de la vestimenta amb què es distingia els Escollits –una lleugera i senzilla túnica (la zihara) de color blanc, i el turbant, també blanc, amb una lluna vermella brodada– i els principis programàtics del cercle poètic. No ens han arribat tots, aquests principis, però gràcies a Ibn al-Tubbi en coneixem alguns de prou definitoris. Llegim al Llibre de La Frontera:

A Abu Bakr al-Balagi devem els judicis doctrinals del Llibre dels Escollits, els quals es resumeixen en la guia de cinc braços.

El primer: “Fes del teu pensament i de la teva paraula un exercici perfecte de doma, on cavall i genet siguin una sola cosa.”

El segon: “La poesia es compra, però un Escollit no es ven.”

El tercer: “No visitis la poesia massa sovint, perquè acabaràs com en la brega d'amor, cansant-la i cansant-te, el misteri és enemic irreconciliable de la repetició.”

El quart: “No confonguis la realitat de les coses amb la poesia. Una futilitat rimada és doblement condemnable.”

I el cinquè: “L'or de l'esperit és fill d'un cor sincer i d'una ambició resignada.”

Els últims anys de la seva vida els va passar a València, al costat del seu inseparable amic Ibn Jalaf al-Laridi. Sembla que la mort sobtada d'aquest va causar en Abu Bakr, sobrenomenat “El Taciturn”, una malenconia incurable. Una nit de lluna minvant va decidir alleugerir la seva pena nedant mar endins. Però no hi va haver camí de retorn. Tot València el va plorar commoguda. Durant molt de temps, l'esperit d'El Taciturn va seguir ancorat dins els cors amatents de la Xàrquia, “i no són pocs els pescadors del l'albufera –ens diu Ibn al-Tubbi– que creuen haver vist de nit el seu cos vagant entre les aigües.

Pel seu lirisme refinat i suggerdor, molt proper de l'escola d'Ibn Khafaja, el poema “Lleida la Llunyana” –que parafraseja quasi literalment l'estrofa XXIV del Meghaduta del poeta hindú Kalidasa– passa per la seva millor composició i alhora constitueix un homenatge emocionat a la pàtria enyorada. Els altres dos poemes recollits pel Kitab incideixen en la vena laudatòria i obertament eròtica d'Abu Bakr al-Balagi. “El foc dels seus versos –afegeix Ibn al-Tubbi– il·lumina en la nit dels temps una de les pàgines més belles de la història literària del La Frontera Extrema.”

Jaume Pont